-
"Parlament al Coll de Panissars" de la DANIELA GRAU
La analisa que fa la Daniela Grau dels resultats dels nostres votes triumfant per el SÍ en favor de la independencia i del qu'ha probat de fer d'aquesta victoria els malaïts espanyols amb la complicitat dels llurs dolents complicies francès, tot aixo el llum de la História lluny com de prop m'ha agradat i potser vos agradara també :
" Benvolguts compatriotes i amics,
Avui celebrem al Coll de Panissars no només una victòria, la del 1285 del rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó contra el rei francès Felip l’Ardit que intentava apoderar-se de Catalunya ja al segle XIII, en celebrem dues.
Per cert no celebrem encara la victòria de la independència, no celebrem el reconeixement internacional del nostre estat català, propi i sobirà, però celebrem la victòria electoral del 27 de setembre, fa just una setmana: «una victòria indiscutible i inapel·lable» segons Jordi Sanchez president de l’Assemblea Nacional Catalana. Malgrat la potència de l’estat espanyol, la determinació secular del seu aparell militar, jurídic, polític, econòmic, diplomàtic i propagandístic a aniquilar-nos amb reis i governs de dreta com d’esquerra, malgrat l’absència de suport internacional, hem aconseguit guanyar les eleccions. Hem aconseguit el miracle de la unió nacional per engegar el procés d’independència i internacionalitzar-lo.
Avui commemorem doncs la victòria del 1285 amb un estat anímic ben diferent dels anys anteriors i també amb reptes col·lectius, concrets i urgents. Cal que la consecució de la República catalana, anhelada ja el 1641 i vàries vegades avortada, sigui aquest cop definitiva. Pot semblar doncs molt estrany, per no dir incongruent, voler aprendre alguna lliçó d’un episodi històric del segle XIII.
Després de la batalla victoriosa al Coll de Panissars, el rei Pere el Gran va ser tan magnànim com per no matar Felip l’Ardit, que deixà marxar i morí a Perpinyà. Malauradament aquella generositat de cara al vençut, aquell respecte de la seva vida, aquella voluntat de no abusar de la victòria va resultar contraproduent perquè va permetre la mitificació del rei francès. Encara ara a Perpinyà, concretament a l’església Sant Mateu, hi ha una confraria i una capella dedicada a les quatre «Santes Espines» que hauria llegat abans de morir. Molt hàbilment, els francesos van manipular la història: el rei agressor, que mitjançant l’ajuda del papa també francès organitzà una croada de la qual parlà tota Europa i posà Elna a foc i a sang, cremant la gent dins la catedral el 1285 amb gran crueltat, fou associat dins l’imaginari col·lectiu nord-català a les proves fefaents del martiri del Crist... un sant home!
La història l’escriuen els vencedors. Ens hauria de servir de lliçó. Ens hem d’acostumar a anticipar l’ús pervers que farà l’enemic de la nostra modèstia, ingenuïtat i magnanimitat perquè encara no n’hem après.
Nosaltres del Nord, febrilment col·locats la nit del 27 de setembre davant de les pantalles de TV3, ho vam poder comprovar. Vèiem com els nostres polítics guanyadors de la contesa electoral, expressaven amb molta ponderació l’alegria de la victòria, mentre els perdedors se l’atorgaven desvergonyidament, com es permetien amb la prepotència i el menyspreu habitual dels dominadors de demanar la dimissió del president de la Generalitat, Artur Mas, d’instrumentalitzar un cop més els resultats a profit seu, de vanar-se de ser els guanyadors. Quina increïble paradoxa! Quina intolerable perversitat!
A continuació durant el primer debat postelectoral, vam constatar que els representants de Junts pel Sí i de la CUP no tenien el posat dels victoriosos: minoritaris i aclaparats enfront dels portaveus orgullosos prepotents dels partits espanyolistes que se’ls tiraven al damunt com si llur «pell ja fos d’es llop» com dirien a Mallorca, modestos, humils, pacients i soferts, no van poder ni exultar com tocava, ni comunicar moral de victòria, ni tan sols esgrimir els arguments irrefutables, imparables que haurien permès a l’endemà mateix de contrarestar les manipulacions mediàtiques i les amenaces institucionals espanyoles previsibles. No van poder transmetre la determinació combativa que necessitem urgentment per fer front a Espanya i França que des de sempre s’alien en contra nostra.
Mentre l’expresident de dreta Sarkozy encapçalava al Principat de Catalunya un míting de Rajoy per afirmar la unitat d’Espanya i l’actual president socialista Hollande s’apuntava a lliurar militants d’ETA al govern espanyol, la justícia espanyola decidia de citar a declarar com a acusat Artur Mas precisament el 15 d’octubre, el dia mateix de l’assassinat del president Lluís Companys fa setanta-cinc anys, després d’haver estat lliurat pels nazis a Franco amb l’ajuda de la policia francesa.
Queden evidenciats un cop més la conxorxa franco-espanyola contra Catalunya, el refús de rehabilitar Companys, de processar els torturadors franquistes i de demanar perdó pels crims comesos. No podem permetre que França i Espanya, dues pseudo-democràcies, dues presons de pobles, ens barrin el pas cap a la independència.
El diumenge 27 de setembre era sota bons auspicis. D’una banda l’ONU ha decretat l’any 2015 “any internacional de la llum”, la llum, energia imprescindible per a l’origen de la vida, i a l’encop símbol del pensament racional enfront de l’obscurantisme. Hem de posar fi als segles de tenebror, a la caverna, per mor que Catalunya ressusciti a plena llum amb els qui es governen ells mateixos i participen amb veu pròpia a les decisions sobre Europa i el futur de la humanitat.
D’altra banda el 27 de setembre era un dia assenyalat per a la comunitat jueva entre nosaltres que celebrava la Sukkot, festa agrícola i històrica de l’arribada dels jueus a la terra promesa després de 40 anys de privacions i vida dura pel desert; festa també de totes les components del poble jueu i dels seus lligams amb les nacions del món. El 27 de setembre precisament vam expressar amb votacions el nostre anhel de sortir també del desert de l'espoli, de l'estagnació, de l'ofec seculars i de crear immediatament al Principat de Catalunya la República independent, integradora de tots els qui hi conviuen i oberta al món.
Visca la República Catalana!
Visquin els Països Catalans que li donen suport en l’espera de la República confederal!
Daniela Grau Humbert 4.10.2015
-
Commentaires