Són fórmules que poden semblar buides, sobretot en el moment que s'aixeca el balanç d'una vida i d'una obra. Però la soprano espanyola Montserrat Figueras, que acaba de morir, dimecres 23 novembre, a Barcelona, era una dona d'una noblesa i d'una elegància morals i artístiques únics, qualitats que compartia amb el seu espòs i soci musical, el gambiste i director d'orquestra Jordi Savall.

Havia guardat, als gairebé 70 anys, una bellesa juvenil i fina : una llarga cabellera d'atzabeja, una mirada verdadera i bonica, un port, un aspecte que la posaven tan intimidatòria - noblesa obliga - que accessible. Per a tots els que la coneixien una mica, era "Montsé", afable, somrient i compassionnelle.

I si la vida li hagués donat algunes arrugues que portava orgullosament i bellement ; i la malaltia - que ha mantingut secreta - un dibuix un res angulós a l'ossada de la seva cara bonica, la Catalana haurà continuat cantant fins a algunes setmanes del punt final que el càncer haurà posat a la seva vida.

El seu últim concert, a França, haurà estat donat a Conques (Aude), aquest estiu. A Narbonne, alguns dies abans, presentava el seu últim programa, esperat pel públic fervent i a què era subministrada l'abadia de Fontfroide on, des de fa sis anys, Montserrat Figueras i el seu espòs organitzaven una sèrie anual de concerts estivals. Aquest últim programa, que havia de gravar a la petjada, es titulava, per una coincidència que no es pot creure fortuïta, "Els cicles de la vida". Però les últimes setmanes de lluita contra la malaltia la van obligar a quedar-se a Barcelona, la seva ciutat natal, i a renunciar als seus últims compromisos i projectes.

L'última vegada que s'haurà sentit Montserrat Figueras va ser a París, començament juny, al marc meravellós del palau de Béhague, en què és sítia l'ambaixada de Romania. A la sala bizantina d'aquest lloc desconegut, la soprano semblava en una forma espaterrant. Un es recorda haver pensat, sentint-lo en l'acústica una mica àmplia d'aquest edifici, en la definició de la música que lliurava bé el compositor Ferruccio Busoni : "De l'aire sonor".

Ja que la veu de Montserrat Figueras era com una coloració, una posada en vibració del silenci. No tenia un segell i una tècnica de "cantant", en l'accepció més corrent del terme : el so, sense vibrato, no era ample però portava lluny, fenent d'un tret llis i net les vastes acústiques. I aquest segell tan malenconiós i rugint, reconeixedor entre tots, semblava lliscar sobre el silenci.

Es gosarà una imatge oleaginosa que ho hauria fet segurament riure's d'aquest riure cristal·lí que tenia a la vora dels llavis : la seva veu era una primera pressió en fred de soprano, floral, picant però flexible i untuosa. Au fil des ans, Montserrat Figueras havia de conservar les mateixes qualitats de color, de vestimenta i, sobretot, d'encant. Recordant, ja que n'era l'encarnació duelle, que l'arrel llatina de la paraula "carmen" significa tant "encant" com "cant".

Montserrat Figueras, nascuda el 15 de març de 1942 a Barcelona, fet dels estudis de cant i de teatre a la seva ciutat natal. Freqüenta el grup barcelonès de música antiga Ars Musicae i hi troba aquell que, el 1968, es farà el seu marit. Jordi Savall, violoncel·lista de formació, descobria la viola de gambe, per a la qual tants compositors van escriure immenses obres mestres abans que el violoncel la suplantés definitivament, al segle XVIII. Se n'anava a fer el millor i el més inspirat dels intèrprets.

El mateix any que el seu matrimoni, els joves músics es van d'Espanya, on cap estructura no els permet professionalitzar els practica música antiga i s'instal·len a Bâle, on es troba la Schola Cantorum, un institut pedagògic per a la música antiga d'una alta reputació, fundada el 1933 pel mecenes i director d'orquestra Paul Sacher. Montserrat hi treballa amb els cantants Kurt Widmer - per a la música barroca -, Andrea von Ramm i Thomas Binkley - per a la música de l'Edat Mitjana, un repertori que ocuparà molt la soprano al llarg de la seva carrera.

Amb la col·laboració d'alguns altres músics, Montserrat Figueras i Jordi Savall funden el 1974 el conjunt Hesperion XX (que prendrà evidentment, al revolt del segle XXI, el nom d'Hesperion XXI) després La Capella Reial de Catalunya, i, finalment, l'orquestra El Concert de les nacions.

El món sencer els aplaudeix, i sobretot Europa, que veu finalment l'arribada feliç dels músics mediterranis en un medi musical on, per a la música antiga, els Anglesos i els holandesos, després els alemanys i els francesos, tenien, de vegades una mica fredament, l'alçària de la llamborda.

El treball més marcant que efectua Hesperion és de fer creuar-se, en un gresol ô quant fructuós, les tradicions múltiples de les músiques de la conca mediterrània. Cantaran els "gusts reunits" i ben més, assegurant amb una naturalesa perfecta la presentació d'artistes als orígens i a les confessions diverses, jueus, àrabs, cristians. Els seus grans programes èpics (tal Jerusalem, la Ciutat de les dues paus el 2008), gravats per a la seva pròpia etiqueta discogràfica, Alia Vox, eren l'ocasió de festes sonores extraordinàries, on s'esperava succeir-se una cantillation hebraica, una melopea arabo-andalouse o un cant cristià.

Aquest feréstec propòsit multicultural, Jordi Savall i Montserrat Quallaràs l'hauran complert més enllà de la música, acceptant, finals de 2007, el paper d'"Artistes per a la pau" en el marc dels "Ambaixadors de bona voluntat" de l'Unesco i subtitulant aviat els programes de Fontfroide, l'estiu, "Per a un diàleg intercultural". Aquests dos éssers a la gravetat clavillada a la âme sempre hauran pres molt seriosament aquesta missió, convidant artistes i intel·lectuals al diàleg.

Al si de la seva família, la música regnava naturalment : els dos nens de la parella, Arianna i Ferran, són dos músics macos ells també. Arianna, soprano i arpista, té la veu, gairebé idèntica, de la seva mare ; Ferran, guitarrista i cantant, té alguna cosa de la gràcia viril del seu pare.

La mirada que portaven Montserrat i el seu espòs l'un sobre l'altre, durant els concerts, era sempre colpidor. Un n'havia estat colpit, més que mai, al palau de Béhague, el juny, sense saber res de les raons per a les quals el gambiste mirava i escoltava amb tanta tendresa admirativa la seva esposa. Cap dubte que, llavors, admirava també la bellesa del seu valor.