Primer que tot, abans de parlar de llengües regionals i minoritàries, potser caldria intentar formular-ne una definició.  A mi, l’única que se m’acut és la de llengües autòctones i històriques de territoris annexionats a França al llarg dels segles, que s’han vist minoritzades després de la repressió i persecució lingüística iniciada en  temps dels reis i radicalitzada durant la Revolució. Si el català és una llengua regional de França, això no és pas per cap mena de raó filològica ni cultural sinó per una de política: d’ençà del Tractat dels Pirineus (1659), una part de Catalunya es troba sota sobirania francesa. Evidentment, si la frontera de França estigués avui dia al massís de les Corberes, és a dir, allà on, el 1258 al Tractat de Corbeil, la van deixar Lluís IX de França i Jaume I d’Aragó, ningú no diria que el català fos  una llengua regional de França ni s’interpretaria que la constitució  francesa l’hagués de considerar una part del patrimoni cultural francès.
    D’altra banda, si recordem les reverències que va fer a la figura de Jules Ferry en el moment d’iniciar el seu mandat presidencial, resulta obvi que no tenim pas cap motiu per creure que a François Hollande li hagi sabut gaire greu que no li hagin deixat ratificar la Carta europea de les llengües. Tampoc no sembla que París s’hagi d’omplir de manifestants vinguts de tot arreu de l’Hexàgon per reclamar el reconeixement de les llengües regionals; per tant, si, el 2017, Hollande no surt reelegit no serà pas per aquesta qüestió.

 El setmanari Marianne, que, com el seu nom mateix ho indica, és apte només per a persones amb el cap hexagonal, lamenta que el govern hagi de buscar l’excusa del Consell d’Estat per adonar-se’n que la ratificació de la Carta no és pas coherent amb el sistema republicà francès; bé, i amb un hipotètic sistema monàrquic francès em sembla que tampoc no hi seria coherent.
    La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries és un tractat europeu (CETS 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d'Europa. Llavors, si, segons l’ordenament jurídic francès, ratificar-la resulta inconstitucional, què hi fa França al Consell d’Europa? Com és que no  se’n retira si no pot acceptar-ne els tractats? Segurament, si França no marxa d’Europa, tal com desitjarien els seguidors de Marine Le Pen, és perquè, aleshores, no tindria ningú a qui demanar ajuda en el moment que la fallida de les seves finances la posin al que realment és el seu lloc: el grup de Xipre, Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya.

Xavier Deulonder i Camins
deulonder@mesvilaweb.cat