Escrit per un tal "Yvan" un català el mitg de tant i tant d'altres !

Aquesta setmana serà excepcional. Ho sabem tots. Molt probablement la Via Catalana significarà un salt endavant enorme en el procés d'independència i per això és important d'exercir la responsabilitat de tothom. Demà passat ens hi juguem molt perquè la independència ara ja no depèn de ningú sinó de nosaltres. Exactament del fet que ens man! tinguem ferms. Com una roca.

La setmana passada vam entrar en una fase nova i n'hem de ser conscients. El govern espanyol, fins ara intransigent amb tot, va acceptar que no tenia cap més remei sinó negociar 'alguna cosa'. Segurament sota els efectes de la pressió europea, diguem-ho tot. Ho expliquen diverses filtracions periodístiques --avui n'hi ha més-- que parlen d'intents d'oferir-nos un 'nou estatut' (angelets!) o d'acceptar que es faça un referèndum a condició que la paraula 'independència' no hi aparega. Les opcions, veritablement, són ridícules, però el fet no ho és. Després de dir durant més d'un any que no hi havia res a negociar i que ens havíem de limitar a passar per l'adreçador de la constitució, Espanya comença a reconèixer públicament que no pot limitar-se a dir que no de tot. Per tant, ja assumeix que no és veritat que ells tinguen l'autoritat total i definitiva i reconeix que no pot aguantar qualsevol xoc, siga de la dimensió que siga. És una mostra de feblesa, la primera, que anuncia una acceleració del procés, especialment si dimecres sabem fer de la Via Catalana una demostració imponent i irreversible de la voluntat del poble de Catalunya.

He viscut aquest moment, com a periodista, en alguns altres països, testimoni de les seues independències. Els estats, després d'un temps de dir que no de tot, comencen a fer ofertes: les primers són impossibles d'acceptar, després no tant i finalment, a mesura que senten més i més pressió, han d'improvisar, cometen errors greus i precipiten la independència. Va passar al Bàltic, va passar a Eslovènia, va passar durant la separació entre Txèquia i Eslovàquia, va passar a Bòsnia i Montenegro, arreu…

Podem dir, per entendre'ns, que ha començat la negociació de la independència de Catalunya. Hi ha qui farà un somriure burleta. Cap problema, que el temps ja ens va posant a tots a lloc. Evidentment que ningú no negocia 'ara mateix' la independència de Catalunya, però sí que ja hem passat de la fase del 'no hi ha res a negociar i sou uns més' a la fase en què no hi ha més remei que parlar de tu a tu i sense límits. Ha començat doncs el període que d'ací a un temps definirem com aquell en què es va anar avançant en el diàleg, com aquell en què per primera vegada però ja de manera definitiva se'ns va reconèixer, a la nostra nació, com un ens que negocia i no únicament com un conjunt de súbdits.

I perquè això isca bé, perquè efectivament arribem aviat a la independència del Principat, hi ha una sola condició imprescindible: que ens mostrem ferms com una roca. Nosaltres. Espanya i la Unió Europea provaran de contemporitzar, aniran temptejant els nostres límits, mirant fins on resistim, on hi ha les nostres febleses. Oscil·laran entre les ofertes magnífiques i les amenaces tremendes i molts dubtarem si no hauríem d'acceptar allò que ens ofereixen ni que no siga tot allò que volem.

Però si nosaltres, els ciutadans, ens mantenim com una roca, ferms, guanyarem. Ferms com una roca davant Espanya, però ferms com una roca, també, davant el nostre govern. La setmana passada ho vam veure per primera volta. El president va insinuar la possibilitat de suavitzar el calendari, d'allargar-nos fins el 2016, per a facilitar la negociació. I la reacció del carrer l'ha obligat a fer-se ràpidament. Hi tornarà, segurament. Perquè el seu paper, el de qualsevol govern en les seues circumstàncies, és de trobar una eixida com més prompte millor, com més neta millor. Ell, Mas, té l'obligació d'intentar-ho, però la nostra és recordar-li, ferms com una roca, que només n'hi ha una, d'eixida possible, i es diu independència.

El dia que l'Assemblea Nacional Catalana es va fundar al Palau Sant Jordi em va sorprendre molt que s'hi llegís en públic aquest article meu on narre com Eslovènia va superar totes les pressions i va aconseguir la independència precisament perquè es va mantenir ferma com una roca durant un any i mig. Només durant un any i mig. Doncs bé, prenguem-ne nota que ara ens toca a nosaltres, i en un context infinitament més senzill i fàcil del que van haver de viure ells.

(Ja sabeu que +VilaWeb és la peça clau de la subsistència de VilaWeb. Agraesc, per tant, a tots els qui en formeu part el fet que ens permeteu amb el vostre suport econòmic de continuar eixint cada dia. Als qui encara no en sou membres us demane que ho considereu --i ací en trobareu més informació i la possibilitat d'apuntar-vos.)

Enllaç notícia sencera: http://www.vilaweb.cat/editorial/4142638/roca-ferms.html