Joan-Daniel Bezsonoff escriu al Manuel Valls

mireu aquí

Carta a Manuel Valls, ministre francès de l' Interior

Honorable senyor, prenc la llibertat d'escriure aquesta carta per felicitar-vos de la vostra nominació a un càrrec tan important.
No crec que vós em conegueu. Amb les vostres responsabilitats, no deveu tenir gaire temps per llegir molts llibres en català.
Sempre us he tingut simpatia perquè compartim moltes coses. Vau néixer a Barcelona el 1962 i jo a Perpinyà el 1963. Sou
batlle d'Evry i jo vaig passar una bona part de la meva infantesa a Massy, a 17 quilòmetres de la vostra ciutat. Més enllà de
l'anècdota, sempre m'han agradat les vostres idees. Sou un socialista que ha renunciat a totes les velles llunes del marxisme.
No patiu de l'angelisme, de la ceguesa mental que tenen tants companys vostres de partit. Vós sou un home pragmàtic,
ancorat en la realitat. No heu renunciat, però, als vostres ideals de joventut i en la vostra voluntat de millorar la societat,
de fer-la més justa. Com tots els francesos, heu segut als bancs de l'escola de la república que ens ha donat una educació
sòlida i una formació cultural que apreciem.

Molts ciutadans francesos, però, són tristos perquè la república no els permet viure una vida harmoniosa. M'explico, senyor
ministre. M'agrada molt la llengua francesa i sóc feliç de poder entendre tots els matisos de les cançons de Jacques Brel i
Georges Brassens, de poder llegir directament Marcel Proust, Balzac o Flaubert, de conèixer totes les pel·lícules de Louis
Jouvet i Jean Gabin. M'hauria agradat, però, que la dolça França respectés i estimés les seves germanetes catalana,
occitana, basca, corsa, arpitana, bretona, flamenca, alsaciana. Ja no som al segle XIX. Europa s'està construint. Les
fronteres han caigut i potser seria hora que la república no se sentís amenaçada per la seva diversitat i reconegués la seva
riquesa lingüística. Senyor ministre, vós que sou català, voleu que la llengua que parleu amb la vostra mare desaparegui
del tot al territori francès? França sense la llengua catalana, occitana i totes les seves germanes seria un cementiri lingüístic,
lúgubre, eixarreït, trist com un estiu sense sol i una vida sense amor.