![]()
El fatalisme és el nostre pitjor enemic :
se'ns ha installat en el nostre interior
article d'en Quim GIBERT
Una faula anònima parla d'un bé de Déu de granotes que pul·lulen en un bosc quan, de
cop i volta, dues d'elles tenen la pega d'ensopegar i caure en un forat molt fondo. Immediatament les altres granotes s'apleguen a l'entorn de l'esvoranc. En comprovar la fondària, tracten
d'explicar a les dues granotes accidentades que no tenen la més mínima possibilitat de sobreviure. És a dir, que han quedat atrapades en un parany mortal. No obstant això, les dues granotes no
deixen de botar fort enderiades a escapolir-se. Mentrestant, les de fora insisteixen que els salts són inútils, que no val la pena patir per un impossible. Una de les dues granotes, seguint els
desencoratjadors consells de l'exterior, es deixa consumir en el forat.
L'altra, malgrat començar a sentir-se exhausta, bota tan alt com pot. Tot i
que les de fora continuen dient-li que no té res a pelar, un dels salts és tan magistral que, deixant a tothom favagirat, aconsegueix fer-la fugir del forat. De seguida el grup de granotes li
pregunta si no sentia els crits perquè desistís. La granota sana i estàlvia els explica, amb signes i ganyotes, que és sorda. I que estava convençuda que la cridòria exterior eren paraules d'ànim
perquè s'esforcés a superar aquell tràngol.
En aquesta línia, Josep Espar Ticó recorda, cap a finals dels anys cinquanta, frases com «xiquets, no hi ha res a fotre». Les deia gent que havien lluitat decididament per Catalunya els anys
trenta, inclosos els prohoms de la Lliga i d'ERC. Quan els va conèixer estaven completament trinxats: «Uns per falta de criteri i uns altres per falta d'esperança (...) No vam trobar ningú que no
ens digués que no hi havia res a fer» (El Temps, núm. 1091). Per contra, homenots com el malaguanyat Josep Benet (1920-2008) mai es van donar per vençuts: «Havia de reaccionar i continuar el
combat, dedicant la meva vida a treballar per recuperar la perduda llibertat nacional de Catalunya» (Avui, 23-3-08). Si Benet esdevé un dels historiadors més rigorosos, Espar Ticó ha esdevingut
un dels activistes culturalment més incombustibles. Bàsicament perquè va fer-se el sord davant d'aquells discursos derrotistes. I és que l'ansietat i el dolor queden metabolitzats mitjançant
l'acció, fet que també ens permet adquirir experiència i noves idees.
La confiança i el coratge d'Espar i dels col·lectius catalanistes als quals estava vinculat és un exemple que les minories actives tenen força a l'hora de provocar canvis socials. Les revolucions
neixen precisament a partir de minories consistents i decidides, que són capaces d'oferir alternatives a l'ordre establert. Però, sobretot, que són capaces de promoure un conflicte que l'esmentat
ordre establert no pugui obviar, sinó que l'hagi de resoldre negociant.
Contràriament, el fatalisme és el nostre pitjor enemic. Perquè és un enemic invisible, que se'ns ha instal·lat en el nostre interior. Pel filòsof Francesc Torralba, l'afirmació que una cosa és
impossible és un acte de mala fe o, pitjor encara, una excusa per no posar-se en camí, per no posar-se a treballar: «Quan ens entossudim a veure un projecte com a impossible és perquè tenim
interessos a veure'l així. Potser de manera inconscient volem evitar-lo (...) Els projectes nobles sempre tenen un punt d'impossibilitat» .
Les empreses lligades a la llibertat dels pobles, el català o tants d'altres, sempre ha estat font d'inspiració per a poetes de la talla de Kavafis: «Els dies que vindran són davant nostre / com
una filera de ciris encesos / daurats, càlids i plens de vida».
*Quim Gibert, psicòleg
votre commentaire
Suivre le flux RSS des articles de cette rubrique
Créer mon blog